Afleveringen
-
Capítol 1155. Encara que va mantenir els lligams amb la vila natal de Vilanova i la Geltrú, al llarg del temps Francesc Macià va establir un vincle ferm i continuat amb les Terres de Ponent. A banda de viure molts anys a Lleida, la finca familiar de la dona, a Vallmanya, va esdevenir el lloc de descans preferit del futur president de la Generalitat, i també un refugi en moments d'agitació. A més, quan el van elegir diputat a les Corts ho va ser en representació de les Borges Blanques. Aquest lleidatà d'adopció va tenir la residència a Ponent durant 46 anys, gairebé dos terços de la seva vida, un fet que el va influir en l'accent i en el pensament. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Quintí Casals Bergés, doctor en Història Contemporània, president del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià i coautor del llibre "Macià, el president del poble".
-
Capítol 1154. La personalitat polièdrica i genial de Salvador Dalí no es pot entendre sense tenir en compte la seva infantesa; els estius a Cadaqués; la relació amb la germana, Anna Maria, i, sobretot, la figura del seu pare. El notari Salvador Dalí Cusí va ser un home d'una activitat política i cultural intensa, un dels personatges més influents a la Figueres de principis del segle XX, i va influir molt en el fill (per a bé i per a mal). En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Mariona Seguranyes, doctora en Humanitats, historiadora de l'art experta en la vida i en l'obra de Salvador Dalí i regidora de Cultura de l'Ajuntament de Figueres.
-
Zijn er afleveringen die ontbreken?
-
El nomenclàtor dels carrers de les ciutats són espais de memòria que reflecteixen els diferents contextos de cada època, a més dels ideals polítics, econòmics i socials preponderants. A Barcelona hi ha un carrer, la ronda del General Mitre, que pretenia mostrar la unió entre dos territoris que s'havien influït mútuament, en aquest cas Catalunya i l'Argentina. Aquestes bones intencions es van anar diluint, el referent inicial es va perdre i, amb el temps, aquesta via tan important de la capital catalana va acabar generant un conflicte imprevist arran d'unes declaracions del president Jordi Pujol. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica de la UB, que treballa al Centre de Digitalització de la UB (CEDI) i ha escrit l'article "Un president argentí a Barcelona: unions i oblits al voltant de la ronda del General Mitre" a "Cercles: Revista d'Història Cultural" en l'edició d'enguany.
-
Capítol 1152. Al llarg del segle XX, la concentració de població migrant al voltant de les grans capitals i l'increment de les desigualtats socials va afavorir la proliferació de barris marginals, on s'amuntegaven els habitatges construïts pels mateixos inquilins, sense unes condicions prou dignes ni els serveis públics mínims. A Barcelona, el barraquisme va ser un fenomen molt present al llarg de tota l'etapa franquista. Però a banda d'aquest barraquisme urbà més conegut, a zones de l'interior de Catalunya com el Berguedà, n'hi va haver un altre de rural, amb unes característiques pròpies. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laia Gallego, doctora en Història i arqueologia per la Universitat de Barcelona.
-
Capítol 1151. A diferència del que afirmaven alguns visitants il·lustres, a inicis del segle XIX la societat de les illes Balears en general (i de Mallorca en particular) no estava aïllada del món per la insularitat, sinó que estava plenament connectada per via marítima. Tampoc no estava més endarrerida des del punt de vista econòmic i social. Atesa la importància pionera que se li va donar al turisme en ple noucentisme, així com les dades referides a la sanitat i l'exportació de productes, entre altres factors, l'economia de Mallorca era una de les més modernes i avançades de l'Estat. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Salas Vives, doctor en Història, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears i vicedegà del grau d'Història.
-
Capítol 1150. A la fi de la guerra del Francès, l'exèrcit espanyol havia esdevingut un actor polític capaç d'instaurar reis o de derrocar-los, un subjecte actiu que podia imposar canvis de règim i influir en la política dels diferents governs. Al llarg del segle XIX, els militars van protagonitzar una vintena d'assonades i aixecaments. Consumia fins a una quarta part dels pressupostos globals per una pura qüestió d'orgull patri, per mantenir la lluita contra els pretendents carlins i la presència espanyola a les colònies d'ultramar. Tots els esforços invertits en el manteniment d'aquestes aventures bèl·liques de futur incert van acabar sent un llast per al desenvolupament econòmic i social. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la UB, director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica i autor del llibre "Gobernar el caos. Una historia crítica del ejército español", de Desperta Ferro Ediciones.
-
Capítol 1149. Més que per les diferències ideològiques i religioses, la gran divisió de l'islam en els dos corrents majoritaris té a veure amb la disputa política pel poder, desfermada després de la mort de Mahoma, l'any 632. Davant d'aquells que consideraven que l'últim profeta no havia aclarit qui l'havia de rellevar i defensaven que havien de ser les famílies de comerciants més poderoses de la ciutat de la Meca, un segon grup, encapçalat per familiars directes de Mahoma, assegurava que el successor legítim era Alí. La lluita entre el poder centralitzat de l'aristocràcia àrab i la perifèria rebel multiètnica va generar la divisió entre sunnites i xiïtes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista, periodista, excorresponsal de premsa al Pròxim Orient i autor del llibre "Viatge al cor de l'Islam. La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient", de Pagès Editors.
-
Capítol 1148. El febrer de l'any 1925, els Gunadule, un dels pobles indígenes de l'Amèrica Central, van rebel·lar-se contra els intents del govern del Panamà de reprimir la seva cultura i forma de vida. Van ser uns pocs dies de lluita armada, entre finals de febrer i principis de març, després de molts anys de maltractaments i resistència pacífica, en què van aconseguir preservar l'autonomia. Aquestes jornades de confrontació amb el poder són conegudes com la Revolució Dule. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mònica Martínez Mauri, professora agregada del Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, membre del Programa Serra Húnter.
-
Capítol 1147. La idea que en època medieval la major part de la població considerava que la Terra era plana, per ignorància o per superstició religiosa, no té una base històrica real. De fet, és una creença difosa des del segle XVIII que subratlla el suposat endarreriment cultural de l'edat mitjana. Més endavant fins i tot es va arribar a afirmar que Colom s'havia hagut d'enfrontar als defensors del terraplanisme per poder emprendre el viatge a través de l'Atlàntic. Es tracta d'un mite relativament modern. La ciència medieval, igual que la de l'antiguitat clàssica, tenia molt clar que la Terra era esfèrica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano Méndez, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí.
-
Capítol 1146. Entre el gener i el febrer del 1939, mig milió de persones identificades amb la causa republicana van travessar la frontera francesa pels Pirineus i van emprendre un exili llarg i frustrant. D'aquestes, 270.000 van acabar sent internades en camps de concentració habilitats pel govern francès al sud del país. Per sobre de les humiliacions i els maltractaments rebuts, molts dels interns es van esforçar per mantenir una vida cultural activa, que era una manera de preservar la dignitat personal i la identitat nacional, així com de resistir-se a l'adveniment del feixisme. Tal com passaria poc després als camps nazis, fins i tot hi va haver espai per a la música, amb la creació de diverses corals integrades per presos catalans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Amadeu Corbera, professor de musicologia del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears i doctor en Història per la Universitat de les Illes Balears.
-
Capítol 1145. Els dos últims executats pel franquisme, pel mètode brutal del garrot vil, van morir el dissabte 2 de març de 1974, acusats tots d'haver matat un agent de l'autoritat. D'un d'ells, Salvador Puig Antich, se'n coneixen molt bé la història i les circumstàncies; la vida i la mort del segon, en canvi, està marcada per l'oblit i envoltada de misteri. Era de l'Alemanya Oriental i es deia Georg Michael Welzel; però en el moment de ser detingut a l'Espanya franquista va afirmar que era polonès i que el seu nom era Heinz Ches. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i M. Carme Rodríguez Virgili, filòloga, escriptora i autora del llibre "Heinz Ches. L'últim executat a garrot vil".
-
Capítol 1144. La conquesta catalana del Mediterrani va començar amb les invasions de Jaume I de València i Mallorca, però no es va aturar aquí. Els seus descendents reials continuarien l'empresa del conqueridor afegint territoris al casal de Barcelona, com ara Sicília, Sardenya i Nàpols, als quals també es van sumar els ducats d'Atenes i Neopàtria. L'hegemonia de la Corona d'Aragó al Mediterrani va provocar conflictes amb altres reialmes, però també grans beneficis econòmics i altres efectes menys esperats, com una influència cultural en aquests territoris que a dia d'avui encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Lleida.
-
Capítol 1143. Durant la postguerra, un grup destacat d'intel·lectuals i literats catalans, normalment originaris de les Terres de Ponent, es va anar exiliant al lloc més proper possible: Andorra. Per a aquests exiliats culturals, el petit país dels Pirineus va ser un marc ideal per prosseguir les activitats, a banda d'un territori de pau. La seva obra és un testimoni de desarrelament. Un dels exiliats culturals que van passar de Catalunya a Andorra va ser el poeta, narrador, articulista i editor Miquel Lladó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Batlle, poeta, filòsof i antropòleg, professor de la Universitat de Lleida i responsable de l'edició i el pròleg de l'obra de Miquel Lladó "Els camins de la por".
-
Capítol 1142. Encara amb el record de la solidaritat amb els republicans espanyols durant els anys de la Guerra Civil, el Tour de França es va veure directament afectat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La cursa, que s'estava consolidant com la més important del calendari ciclista internacional, va deixar de disputar-se entre el 1940 i el 1946. En la represa, el Tour va continuar sent un reflex fidel dels esdeveniments geopolítics que marcarien la segona meitat del segle XX, especialment la construcció de la Unió Europea i la guerra freda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt. Una història política del ciclisme", de Manifest Llibres.
-
Capítol 1141. El segle XIX va ser especialment agitat al partit judicial de Gandesa, a la Terra Alta, marcat pels combats de la guerra dels Set Anys, per les accions dels bandolers i per la violència generalitzada. Un dels casos més sonats va ser l'assassinat d'un ric propietari de Batea, Pablo Figueras, un dels principals defensors de Gandesa durant els setges carlins del 1836 i el 1838. L'home que el va matar, mogut per una venjança, era Felip Bes Saún, més conegut pel malnom de la casa familiar, Cassola. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Rams Folch, llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili, arqueòleg, secretari del Patronat Pro Batea i coautor, amb Josep Sánchez Cervelló, del llibre "La història de Cassola i altres fets violents a la Terra Alta al segle XIX".
-
Capítol 1140. L'imperi persa aquemènida, un dels més grans de l'antiguitat, va estendre la influència per bona part de l'Orient, fins al punt que va arribar a regnar a Egipte. La primera dominació persa d'Egipte es va estendre des de l'any 525 abans de Crist, amb la invasió del país per part del rei Cambises II, fins al 404, amb Artaxerxes II. Aquests sobirans perses es feien dir faraons, i en línies generals van respectar l'estructura administrativa egípcia. El gran canvi va ser que al capdamunt hi van situar un sàtrapa, que actuava com un governador provincial i procedia de l'aristocràcia persa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.
-
Capítol 1139. En la Catalunya de la Restauració borbònica, en el marc d'una societat cada vegada més industrialitzada, hi havia cacics territorials com els que existien en altres comunitats més agràries. El caciquisme no anava directament relacionat amb el retard econòmic. Tot i això, Catalunya va ser un dels llocs en què el sistema de torn dinàstic de la Restauració va caure més aviat en el desprestigi. En el cas català, com en moltes altres parts d'Europa, les campanyes de denúncia del caciquisme van suposar un pas important en la lenta evolució del liberalisme polític a la democràcia entre els segles XIX i XX, que coincidia amb l'eclosió de la societat i la política de masses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gemma Rubí Casals, catedràtica d'Història Contemporània de la UAB, membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.
-
Capítol 1138. En època moderna, els gremis barcelonins no es limitaven només a ser fonamentals en l'estructura econòmica i de poder de la ciutat. Una part important del seu compromís portava els membres de les diferents confraries d'oficis a participar en una milícia defensiva. En aquest cas no es considerava tant una qüestió militar com una obligació cívica. Aquest braç armat a les ordres del Consell de Cent era conegut com la Coronela. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Gremis en armes a la Barcelona moderna (1640-1714). El Consell de Cent, la Coronela i el gremi de revenedors en la defensa de la ciutat".
-
Capítol 1137. En contra de la creença generalitzada, les havaneres no van arribar a Catalunya per via marinera un cop consumada la independència de Cuba. Abans de la forma cantada, l'havanera va ser un ballable lent conegut amb el nom d'americana, que va començar a fer-se popular en estrats molt diferents de la societat a mitjan segle XIX. Era un ball de moda que va passar primer per Madrid i que Catalunya va acabar adoptant també com a símbol nacional espanyol. Els pescadors van ajudar a difondre aquestes cançons carregades d'un imaginari exòtic i tots els tòpics de l'amor romàntic, però també les cantaven els obrers, els personatges de les sarsueles, els músics ambulants i els fills de les classes dirigents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Anna Costal i Fornells, doctora en Musicologia per la UAB, professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya i coautora del llibre "Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de 'Carmen'".
-
Capítol 1136. Entre els molts conflictes bèl·lics que va patir Catalunya al llarg del segle XIX, n'hi va haver tres de causats pel carlisme. L'últim intent per fer arribar al tron d'Espanya per la via armada el pretendent reial tradicionalista i defensor de l'antic règim, en aquell moment Carles VII, va donar origen a la Tercera Guerra Carlina, entre el 1872 i el 1876. La Vall del Ges, a l'entorn de Torelló, que ja havia viscut amb intensitat les anteriors confrontacions entre liberals i tradicionalistes, va tornar a ser un dels escenaris importants d'aquesta darrera carlinada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents i Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.
- Laat meer zien
