Afleveringen
-
Capítol 1142. Encara amb el record de la solidaritat amb els republicans espanyols durant els anys de la Guerra Civil, el Tour de França es va veure directament afectat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La cursa, que s'estava consolidant com la més important del calendari ciclista internacional, va deixar de disputar-se entre el 1940 i el 1946. En la represa, el Tour va continuar sent un reflex fidel dels esdeveniments geopolítics que marcarien la segona meitat del segle XX, especialment la construcció de la Unió Europea i la guerra freda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt. Una història política del ciclisme", de Manifest Llibres.
-
Capítol 1141. El segle XIX va ser especialment agitat al partit judicial de Gandesa, a la Terra Alta, marcat pels combats de la guerra dels Set Anys, per les accions dels bandolers i per la violència generalitzada. Un dels casos més sonats va ser l'assassinat d'un ric propietari de Batea, Pablo Figueras, un dels principals defensors de Gandesa durant els setges carlins del 1836 i el 1838. L'home que el va matar, mogut per una venjança, era Felip Bes Saún, més conegut pel malnom de la casa familiar, Cassola. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Rams Folch, llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili, arqueòleg, secretari del Patronat Pro Batea i coautor, amb Josep Sánchez Cervelló, del llibre "La història de Cassola i altres fets violents a la Terra Alta al segle XIX".
-
Zijn er afleveringen die ontbreken?
-
Capítol 1140. L'imperi persa aquemènida, un dels més grans de l'antiguitat, va estendre la influència per bona part de l'Orient, fins al punt que va arribar a regnar a Egipte. La primera dominació persa d'Egipte es va estendre des de l'any 525 abans de Crist, amb la invasió del país per part del rei Cambises II, fins al 404, amb Artaxerxes II. Aquests sobirans perses es feien dir faraons, i en línies generals van respectar l'estructura administrativa egípcia. El gran canvi va ser que al capdamunt hi van situar un sàtrapa, que actuava com un governador provincial i procedia de l'aristocràcia persa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.
-
Capítol 1139. En la Catalunya de la Restauració borbònica, en el marc d'una societat cada vegada més industrialitzada, hi havia cacics territorials com els que existien en altres comunitats més agràries. El caciquisme no anava directament relacionat amb el retard econòmic. Tot i això, Catalunya va ser un dels llocs en què el sistema de torn dinàstic de la Restauració va caure més aviat en el desprestigi. En el cas català, com en moltes altres parts d'Europa, les campanyes de denúncia del caciquisme van suposar un pas important en la lenta evolució del liberalisme polític a la democràcia entre els segles XIX i XX, que coincidia amb l'eclosió de la societat i la política de masses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gemma Rubí Casals, catedràtica d'Història Contemporània de la UAB, membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.
-
Capítol 1138. En època moderna, els gremis barcelonins no es limitaven només a ser fonamentals en l'estructura econòmica i de poder de la ciutat. Una part important del seu compromís portava els membres de les diferents confraries d'oficis a participar en una milícia defensiva. En aquest cas no es considerava tant una qüestió militar com una obligació cívica. Aquest braç armat a les ordres del Consell de Cent era conegut com la Coronela. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Gremis en armes a la Barcelona moderna (1640-1714). El Consell de Cent, la Coronela i el gremi de revenedors en la defensa de la ciutat".
-
Capítol 1137. En contra de la creença generalitzada, les havaneres no van arribar a Catalunya per via marinera un cop consumada la independència de Cuba. Abans de la forma cantada, l'havanera va ser un ballable lent conegut amb el nom d'americana, que va començar a fer-se popular en estrats molt diferents de la societat a mitjan segle XIX. Era un ball de moda que va passar primer per Madrid i que Catalunya va acabar adoptant també com a símbol nacional espanyol. Els pescadors van ajudar a difondre aquestes cançons carregades d'un imaginari exòtic i tots els tòpics de l'amor romàntic, però també les cantaven els obrers, els personatges de les sarsueles, els músics ambulants i els fills de les classes dirigents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Anna Costal i Fornells, doctora en Musicologia per la UAB, professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya i coautora del llibre "Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de 'Carmen'".
-
Capítol 1136. Entre els molts conflictes bèl·lics que va patir Catalunya al llarg del segle XIX, n'hi va haver tres de causats pel carlisme. L'últim intent per fer arribar al tron d'Espanya per la via armada el pretendent reial tradicionalista i defensor de l'antic règim, en aquell moment Carles VII, va donar origen a la Tercera Guerra Carlina, entre el 1872 i el 1876. La Vall del Ges, a l'entorn de Torelló, que ja havia viscut amb intensitat les anteriors confrontacions entre liberals i tradicionalistes, va tornar a ser un dels escenaris importants d'aquesta darrera carlinada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents i Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.
-
Capítol 1135. Tot just iniciat el segle XX, hi va haver una generació de joves republicans amb ganes de canviar el món, que no per això van renunciar a fer fortuna a les Amèriques. No responien a l'arquetip de l'indià clàssic. En comparació amb aquells que havien creuat l'Atlàntic unes dècades abans, eren indians més modestos i més compromesos amb la política i la societat del seu temps. És el cas de Ramon Curcó, membre d'una família pagesa de les terres de Ponent, que va marxar al continent americà en dues ocasions. Allà va ser militar, comerciant i sindicalista, en uns anys convulsos per a qui buscava fortuna a ultramar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Conxita Mir, catedràtica d'Història Contemporània a la Universitat de Lleida, i autora del llibre "Indià i republicà. Una vida a les Amèriques amb els orígens de fons".
-
Capítol 1134. Entre la fi del segle XVII i fins ben entrat el segle XIX, els joves aristòcrates i burgesos del nord d'Europa solien embarcar-se en un viatge buscant la llum del Mediterrani i les arrels de la cultura clàssica, que els duia cap a Florència, Roma i Nàpols. Aquesta experiència formativa, anomenada Grand Tour, era poc practicada en les nostres contrades. Un dels primers catalans que va emprendre el Grand Tour va ser Josep Anton de Cabanyes i Ballester, comerciant vuitcentista vilanoví, col·leccionista d'art, melòman, escriptor, traductor i pintor ocasional. Les impressions dels seus recorreguts pel Vell Continent les va deixar anotades en un petit carnet de viatges. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Miralpeix, doctor en Història de l'art i professor titular a la Universitat de Girona. Autor del llibre "El Grand Tour de Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1797-1852). Viatges i afició col·leccionista a la llum d'Europa".
-
Capítol 1133. Pere el Cerimoniós va donar un gran impuls a l'estudi del cel i dels estels acollint fins a una quarantena dels millors astrònoms i astròlegs de l'època, i posant-los al seu servei. Durant el seu llarg regnat, entre 1336 i 1387, va afavorir la compra i la fabricació d'instruments d'observació astronòmica, i també la publicació de diverses obres sobre el tema, a càrrec dels autors més reputats. Va ser el període de més esplendor per a aquestes ciències en tota la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sebastià Giralt, doctor en Filologia Clàssica i màster d'Història de les Ciències, i professor agregat de Filologia Llatina a la Universitat Autònoma de Barcelona.
-
Eusebi Güell volia construir una urbanització d'estil britànic amb l'arquitecte Antoni Gaudí. El procés va ser llarg i va passar per diversos canvis fins a convertir-se en el Park Güell. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Mireia Freixa, catedràtica emèrita d'Història de l'Art, i amb l'arquitecta Mar Leniz, del llibre "El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926".
-
Capítol 1131. Un dels atacs més sanguinaris comesos sobre la població durant la Guerra Civil va ser el bombardeig sistemàtic de Barcelona per part de l'aviació italiana el 16, 17 i 18 de març de 1938. Al llarg de 41 hores, des de les deu de la nit del 16 fins a les tres de la tarda del 18, les esquadrilles procedents de Mallorca van descarregar 44 tones d'explosius en tretze bombardejos. Van deixar un miler de morts, mil cinc-cents ferits, quaranta-vuit edificis totalment destruïts i setanta-cinc greument afectats. Aquesta acció indigna i mai vista fins aleshores, que pretenia estendre el pànic a la rereguarda, va ser ordenada directament per Benito Mussolini. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Mussolini contra Barcelona", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya" de Rosa dels Vents.
-
Capítol 1130. Un cop completada la conquesta de Mallorca, l'estiu del 1232, Jaume I va emprendre una ambiciosa campanya per ocupar les terres valencianes que havien estat en mans dels musulmans els cinc segles anteriors. Aquesta gesta bèl·lica, que interessava molt aragonesos i lleidatans, va mantenir el rei ocupat durant dotze anys. Després d'una joventut marcada per les revoltes dels nobles aragonesos i l'endeutament del regne, Jaume estava a punt de fer 25 anys i tenia prou experiència per plantejar-se la cobejada conquesta de la ciutat de València, Balànsiya per als musulmans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Vicent Baydal, doctor en Història Medieval per la UPF, editor de Llibres de la Drassana, divulgador i cronista oficial de la ciutat de València.
-
Capítol 1129. En molts pobles prehistòrics, el canibalisme va ser una pràctica molt comuna que va jugar un paper fonamental, espiritualment i com a font d'alimentació. És la conclusió que s'extreu de l'anàlisi de les restes arqueològiques. En algunes cultures, l'antropofàgia era un acte d'amor i compassió, gairebé un ritual místic i simbòlic que connectava el món material amb el més enllà. En altres circumstàncies d'extrema necessitat, el canibalisme també era acceptat per una simple qüestió de supervivència, o com l'acte final de cruents enfrontaments violents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Palmira Saladié, investigadora de l'IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, i directora de l'excavació de l'Abric Romaní.
-
Capítol 1128. Abans de la derrota a la Segona Guerra Mundial, el feixisme al Japó es va anar introduint de manera molt més gradual en la societat japonesa que no pas a Europa, però igualment implacable. A partir de la dècada del 1920, en un context de crisi econòmica, els militars van anar reclamant un protagonisme que va acabar eclipsant els partits polítics tradicionals. El cop d'estat liderat per un grup de joves capitans el 1936, conegut com l'Incident de Febrer, va ser el capítol més important en l'evolució del Japó cap al totalitarisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, doctor en Estudis Interculturals, expert en el Japó i professor al Departament d'Estudis Asiàtics de la Universitat d'Edimburg.
-
Capítol 1127. Tot i que va ser una possibilitat desconeguda per l'opinió pública i menystinguda per l'oposició democràtica, al llarg dels anys el general Franco va destinar milers de milions de pessetes a poder entrar en el club nuclear. De fet, va estar a punt de disposar d'una bomba atòmica i de provar-la al desert del Sàhara. Aquest pla va comptar amb el vistiplau dels Estats Units, que va facilitar a Espanya la tecnologia necessària, fins que els interessos geoestratègics van portar el Pentàgon a frenar les aspiracions de la dictadura franquista, impulsades per l'almirall Luis Carrero Blanco. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Santiago Vilanova, periodista i escriptor. Autor del llibre "La bomba atòmica de Franco. Els objectius militars de l'energia nuclear a Espanya", de Llibres de l'Índex.
-
Capítol 1.126. Després de 22 anys de relacions hostils i conflictives, el president nord-americà Richard Nixon va visitar la República Popular de la Xina entre el 21 i el 28 de febrer del 1972, en un dels cops de timó més inesperats de la Guerra Freda. Per primera vegada, un president dels Estats Units hi viatjava en l'exercici del seu càrrec. Era un gest diplomàtic que permetia plantejar un acostament entre el país més poderós de l'esfera capitalista i el més poblat del bloc comunista, i del món sencer. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de Política a Nació Digital.
-
Capítol 1.125. A partir de finals del segle XII i durant tota la baixa edat mitjana, Girona va ser el principal centre productor i exportador de pedra de la Corona d'Aragó, per a usos escultòrics i arquitectònics. Per la tonalitat i per la facilitat amb què es podia esculpir, es va conèixer amb el nom de marbre blau. No només va ser la matèria primera de les esglésies i masos de les comarques gironines, també es va fer servir als palaus de la Generalitat catalana i valenciana, als monestirs de Sant Cugat i Pedralbes i a bona part de la Mediterrània occidental. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Freixa, doctor en Història de l'Art per la UAB i secretari de l'Institut d'Estudis Gironins. Autor del pròleg del llibre "La pedra de Girona. L'esplendor del marbre blau", de Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera.
-
Capítol 1124. En l'avenç per Europa, l'exèrcit napoleònic no només va conquerir territoris, sinó que també es va dedicar a saquejar els museus i monuments que s'anava trobant. Aquest autèntic espoli es va executar de manera sistemàtica al llarg de vint anys, entre el 1795 i la celebració del Congrés de Viena, el 1815, que va posar fi al somni imperialista de Napoleó Bonaparte. Durant tot aquell temps, el robatori d'obres d'art es va estendre per Bèlgica, els Països Baixos, Espanya i Portugal, entre altres països, però va afectar de manera molt especial Itàlia i Egipte. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracía, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica.
-
Capítol 1123. Un dels països que va patir l'ocupació nazi de manera més primerenca i perllongada durant la Segona Guerra Mundial, un total de cinc anys, va ser Polònia. La invasió del país, l'1 de setembre del 1939, va donar inici al conflicte. A banda del menyspreu i la crueltat amb què van tractar la població, no només la jueva, sinó també la catòlica, per als alemanys el territori polonès tenia una importància estratègica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Marta Simó, llicenciada en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en identitats jueves i l'Holocaust.
- Laat meer zien
